Lluís M. Segrelles
Aquella dona brutal, masclista, quan pensava en el plaer sexual, pensava només en la penetració.
Aquell home, educat i sensible, no parlava per no ofendre, i estenia la roba interior al terrat de matinada.
Ambdós, contraposats al món que els havia tocat viure, havien d’amagar el fet de ser tàctilment diferents a la mitjana. Només una coincidència de les fades del destí va fer que les seues pells es posaren en contacte. Un contacte involuntari, no desitjat, però que els va capgirar els seus móns. Ella s’havia fet una ferida de certa importància, fent de manobre, a la cuixa dreta. Ell era el metge que la guarí. En posar-li les mans tèbies i suaus a la cuixa moreno bancal, ambdues pells es reconegueren, prengueren vida, i recordaren d’on venien i perquè hi eren.
Aquelles pells tan diferents quedaren per a eixir un dia qualsevol a un cine qualsevol. Nit rere nit, anaren reconeixent-se: l’insensible taló d’Aquiles remugà, perquè no volia sotracs en la seua estabilitat de tendó; els llavis i les puntes dels dits de les mans aplaudiren la iniciativa; les aixelles, l’entrecuix i el coll alenaren profundament en un intent desesperat de contenir l’excitació que els amerava. Els cabells, les celles i d’altres zones més piloses esperaven amb atenció l’hora d’actuar, si calia.
La música de fons -d’Eric Satie, de “The english patient”, o “L’Hivern” de George Winston- feia que les pells s’arrupiren esborronades en una espera desitjada i continguda alhora. La pell neta i humida de la dutxa donava a poc a poc lloc a una obertura de porus de bat a bat, que feia sumar la suor lentament i posant-la a disposició de la pell d’enfront.
La llum, de ciris per supost, donava un color semblant a les faroles amb bombetes que tan estalvien i que dóna un aspecte groguent als centres urbans dels nostres pobles amb ajuntaments previsors i estalviadors. Amb l’avantatge de no estar sotmesos als apagons de les hidroelèctriques xantatgistes.
Cireres amb gel picat i menta, cava a doll i xocolata negra i bombons de licors per escampar pertot arreu completaven el menú per a no eixir del llit en dos o tres dies.
Aquell cap de setmana va nevar a la vall i a la muntanya, i les previsions del militar de la RAI anunciaven més moguda.
Ella, que encara no havia dit ni pruna, va dir: “quan pose els dits sobre la teua pell, arriba un moment en què m’acarones”. Ell, que no volia trencar l’encant màgic del moment i que estava un poc com una rella a causa de sentir tots els dies Laura Pausini i Mónica Naranjo a tota virolla, va contestar: “eh?”.
Ells no ho sabien, però les seues pells, en constatar la intromissió oral, havien decidit encetar els papers del divorci, i ja pensaven en anar a comprar el diari abans que tancara el quiosc.
24 d’agost de 2001
dissabte, 28 de juliol del 2007
Estiu desficiós (IV)- Gust
Lluís M. Segrelles
“El gust és meu” solia contestar. Aquesta expressió, que havia aprés com a nota de bona educació, posada en els seus llavis es convertia en una combinació de plaer, ben sovint compartit per l’oient. Inevitable resultava, doncs, en oir-lo parlar amb aquella veu dolceta, una exacerbada segregació de saliva i predisposició al tast que provocaria l’enveja del gos de Paulov en oir la campaneta de l’experiment, i més encara de la filla del científic, que les males llengües asseguren que va arribar a patir més gana que el gos.
No ens distraguem, si us ve de gust, però, dels fets i observacions que ens ocupen.
El fet ben cert és que en època laboral, s’alçava cada matí amb un gustatxo de boca que li anunciava l’obligació del treball. L’únic que n’havia tret de profit d’aquell gustatxo era un consell del seu iaio que, en posar-lo en pràctica, li havia donat bon resultat. Veureu: hi ha qui cria pigues, però a la seua família, vés per on, hi tenien una certa tendència a omplir-se el cos de fics. Els haureu vist: una boleta de carn crescuda, unida a la pell per un filet. Res a veure amb les verrugues, que donen no-sé-què.
El seu avi els havia aconsellat que, en aparéixer un fic, a untar-lo amb saliva dejuna, i a prémer-lo i retòrcer-lo entre els dits, com jugant. I, passats uns dies de repetir l’operació, els fics s’assecaven i queien. Quin gust en fer-los desaparéixer! Us heu quedat a gust?
Doncs bé, aquell gustatxo empastrós que ben enjorn li anunciava el dia laboral, s’acabava, com un rellotge, en prendre’s mig gotet -ni un ni dos, mig- de suc de taronja.
Després venia la llet, que li deixava als pocs minuts la boca en vies de pudir... I l’inevitable llavada de dents i boca, que li deixava l’alè fresc com una rosa, menta o fluor, depenent del dentifrici que emprara en aquell moment. Per cert, les cremes infantils, amb gust a maduixa o semblants, li deixaven la boca aspra, i, ben sovint necessitava recórrer a un segon rentat, fins fer-se sang a les genives, com havia oït que calia fer al curset pràctic d’higiene de la tardor passada.
Al llarg del dia menjava de tot, dolç i salat, àcid i lleugeramennt amarg, i només se li resistia el cogombre tallat en rodanxes, que ho empudegava tot del seu sabor insípid, com sempre l’havia preparat sa mare per a les ensalades. Només hi havia dues maneres d’acceptar el cogombre: ben desfetet al deliciós gaspatxo andalús que li preparava la dona, i la versió cubana de les rodanxes, untades amb vinagre, sal i sucre, que només l’havia tastada quan un amic seu els va preparar un menú caribeny per a caure espaterrat de gust.
La veritat és que Àngela l’havia conquistat pel gust: amb aquells plats exquisits de la seua Camarga nadiua, adobats amb romer, timó, alfàbega i les mil herbes del menjar provençal. Sols després d’haver-li tastat milanta menjars va alçar la vista del plat, i va caure en com era de bella l’amiga, per a, després, més endavant, llepar-li la pell, tota la pell del cos, en estiu, en hivern, eixuta, humida, amb el lleuger gust a sal de la suor, amb la tènue flaire del cabell recent llavat i perfumat... La veritat és que feia gust, o siga, donava gust tant de plaer.
I ell, que, conforme anava fent-se major, anava perdent la vista i l’oïda, anava fent cada vegada més agut el seu sentit del gust. I, després de veure aquella pel·li japonesa (“Comer, beber, amar” crec que es deia), va decidir dedicar-se a la cuina, però als seus seixanta-i-tants complidets va tenir alguna dificultat per accedir a l’Escola d’Hostaleria de Castelló, on s’hi van mostrar reticents en acceptar aquell home, per si anava buscant jovenetes i tot això. El ben cert és que encara no hi havia aplegat el descens de la natalitat, i les aules estaven a rebentar.
Ara el podreu trobar al pati de sa casa, fent experiments de la nova cuina comarquescentralsana, fundada per ell.
Supose que, al cap i a la fi, amb tot açò se us haurà quedat un cert regust... ancestral diria jo.
I per això van inventar l’home (i la dona, clar) les infusions. Feu-les servir, amb aigua bullideta, i l’herba del vostre gust.
Salut!
17 d’agost de 2001
“El gust és meu” solia contestar. Aquesta expressió, que havia aprés com a nota de bona educació, posada en els seus llavis es convertia en una combinació de plaer, ben sovint compartit per l’oient. Inevitable resultava, doncs, en oir-lo parlar amb aquella veu dolceta, una exacerbada segregació de saliva i predisposició al tast que provocaria l’enveja del gos de Paulov en oir la campaneta de l’experiment, i més encara de la filla del científic, que les males llengües asseguren que va arribar a patir més gana que el gos.
No ens distraguem, si us ve de gust, però, dels fets i observacions que ens ocupen.
El fet ben cert és que en època laboral, s’alçava cada matí amb un gustatxo de boca que li anunciava l’obligació del treball. L’únic que n’havia tret de profit d’aquell gustatxo era un consell del seu iaio que, en posar-lo en pràctica, li havia donat bon resultat. Veureu: hi ha qui cria pigues, però a la seua família, vés per on, hi tenien una certa tendència a omplir-se el cos de fics. Els haureu vist: una boleta de carn crescuda, unida a la pell per un filet. Res a veure amb les verrugues, que donen no-sé-què.
El seu avi els havia aconsellat que, en aparéixer un fic, a untar-lo amb saliva dejuna, i a prémer-lo i retòrcer-lo entre els dits, com jugant. I, passats uns dies de repetir l’operació, els fics s’assecaven i queien. Quin gust en fer-los desaparéixer! Us heu quedat a gust?
Doncs bé, aquell gustatxo empastrós que ben enjorn li anunciava el dia laboral, s’acabava, com un rellotge, en prendre’s mig gotet -ni un ni dos, mig- de suc de taronja.
Després venia la llet, que li deixava als pocs minuts la boca en vies de pudir... I l’inevitable llavada de dents i boca, que li deixava l’alè fresc com una rosa, menta o fluor, depenent del dentifrici que emprara en aquell moment. Per cert, les cremes infantils, amb gust a maduixa o semblants, li deixaven la boca aspra, i, ben sovint necessitava recórrer a un segon rentat, fins fer-se sang a les genives, com havia oït que calia fer al curset pràctic d’higiene de la tardor passada.
Al llarg del dia menjava de tot, dolç i salat, àcid i lleugeramennt amarg, i només se li resistia el cogombre tallat en rodanxes, que ho empudegava tot del seu sabor insípid, com sempre l’havia preparat sa mare per a les ensalades. Només hi havia dues maneres d’acceptar el cogombre: ben desfetet al deliciós gaspatxo andalús que li preparava la dona, i la versió cubana de les rodanxes, untades amb vinagre, sal i sucre, que només l’havia tastada quan un amic seu els va preparar un menú caribeny per a caure espaterrat de gust.
La veritat és que Àngela l’havia conquistat pel gust: amb aquells plats exquisits de la seua Camarga nadiua, adobats amb romer, timó, alfàbega i les mil herbes del menjar provençal. Sols després d’haver-li tastat milanta menjars va alçar la vista del plat, i va caure en com era de bella l’amiga, per a, després, més endavant, llepar-li la pell, tota la pell del cos, en estiu, en hivern, eixuta, humida, amb el lleuger gust a sal de la suor, amb la tènue flaire del cabell recent llavat i perfumat... La veritat és que feia gust, o siga, donava gust tant de plaer.
I ell, que, conforme anava fent-se major, anava perdent la vista i l’oïda, anava fent cada vegada més agut el seu sentit del gust. I, després de veure aquella pel·li japonesa (“Comer, beber, amar” crec que es deia), va decidir dedicar-se a la cuina, però als seus seixanta-i-tants complidets va tenir alguna dificultat per accedir a l’Escola d’Hostaleria de Castelló, on s’hi van mostrar reticents en acceptar aquell home, per si anava buscant jovenetes i tot això. El ben cert és que encara no hi havia aplegat el descens de la natalitat, i les aules estaven a rebentar.
Ara el podreu trobar al pati de sa casa, fent experiments de la nova cuina comarquescentralsana, fundada per ell.
Supose que, al cap i a la fi, amb tot açò se us haurà quedat un cert regust... ancestral diria jo.
I per això van inventar l’home (i la dona, clar) les infusions. Feu-les servir, amb aigua bullideta, i l’herba del vostre gust.
Salut!
17 d’agost de 2001
Estiu desficiós (III)-Olfacte
Lluís M. Segrelles
Patia de constipats ben sovint. Sa mare, mentre l’alletava, ja ho deia: “que no se m’ha constipat aquest xiquet una altra vegada, la preciositat de la casa”. Efectivament, la preciositat de la casa es constipava. I, si a les primaveres, tant la d’estiu com la d’hivern, hi havia un component al·lèrgic, la del ple de l’hivern era una carraspera que l’abofegava, i que li feia confondre l’olfacte amb el gust i amb l’oïda. La confusió arribava a ser de tal magnitud que no sabia si no podia oldre perquè estava sord temporalment o perquè la gola li punxava en engolir la saliva. Quan parlava, baixet com solia, s’escoltava dins d’una cova que reverberava fins marejar-lo.
Això no era res comparat amb els constipats que agafava alguns estius. Amb l’arribada de la calor, era dels qui practicava el nudisme en la intimitat, amb les persianes abaixades, a mitja foscor. Aleshores, mentre encara no havia agafat el constipat estiuenc, olia intensament les olors més gratificants, i també d’altres que no ho eren tant.
A les ja clàssiques pudors d’aixelles i de peus, ell n’afegia matisos. La suor incipient, després d’una dutxa i especialment en companyia, es convertia per a ell en pur delit: res a veure amb la pudentina de la suada producte del viatge en cotxe sense aire condicionat i sotmés a l’implacable solana de l’asfalt revingut i en procés de sublimació.
Però de la suor i d’allò de “guanyar-se el pa amb el front”, ell només endevinava que era cosa dels futbolistes que solien rematar amb el cap. I d’altres autors ja s’han estés en detalls que, per obvis, no retraurem ací.
En els escassos moments de lucidesa olfactiva, allà pel principi de l’estiu, es posava desficiós, i ho olorava tot. No penseu en un ésser humà arrossegant-se per terra, amb el nas per davant, com un gos, vaja. No. Ell era dels qui es deixava sorprendre i esperava pacientment l’olor: de bon matí, en passar per davant del forn, o en obrir-se la porta de la cafeteria del cantó. També alenava intensament a prop del tub d’escapament d’aquell cotxe a punt de jubilar, fins a quasi col·locar-se, com diuen ara. El que més li agradava, però, era esperar el pas d’aquella joveneta o d’aquell jovençol que, amb la cara llavada i recent pentinats, li passaven pel costat. Aleshores tancava els ulls mentre els cabells aliens li voleiaven a frec de galta, olorava intensament... i prosseguia el camí amb imaginacions de vegades retorçudes. Alguna que altra vegada s’havia endut una bufetada perquè ficava el nas fins agredir la persona desconeguda. Olors agres, perfums barats,... fins i tot endevinava quin sabó, colònia, after shave o desodorant li colpia la pituïtària.
La seua memòria d’olors, en aplegar a la quarantena, era immensa. Els distints museus de la ciència que havia recorregut per tota Europa, en els seus apartats olfactius, s’havien convertit en poc més que un joc de nens. Tampoc els dels perfums, a la Camarga o on fóra, suportaven les seues inspiracions per molt de temps. Fins i tot havia pensat en donar la seua oloroteca a la ciència, però els processos de transferència d’informació d’aquest caire pràcticament ni havien començat, i aquest escrit no me l’havia plantejat amb els cànons de la ciència ficció.
Un dia, però, va notar un dolç flaire. No estava vora el barranc dels Algadins, si és el que estàveu pensant. No procedia del cel ni del sòl, ni de cap animal situat a la seua vora, ni de vegetal florit, ni de florit d’humitat, ni de sequedat intensa, ni de mòmia del Museo Egizzio de Torí.
Ni el número 5 amb què es vestia la Marilyn Monroe a les seues nits.
Ni l’encens del rector al voltant del taüt.
Delitós, desesperat per la novetat, olorava amunt, avall, arran de terra, en girar-se ràpidament o en moure’s lentament. Va encetar un caminar nerviós, s’aturava en sec... Que estrany! Aquella olor cada vegada més intensa se li havia enganxat per sota de la roba, de la pell... Aleshores se’n va adonar que es tractava de l’olor de la seua mort. A penes li va deixar temps per adonar-se’n i disfrutar de l’última olor de la seua col·lecció.
Va inspirar profundament i va tancar el flascó hermèticament.
11 d’agost de 2001
Patia de constipats ben sovint. Sa mare, mentre l’alletava, ja ho deia: “que no se m’ha constipat aquest xiquet una altra vegada, la preciositat de la casa”. Efectivament, la preciositat de la casa es constipava. I, si a les primaveres, tant la d’estiu com la d’hivern, hi havia un component al·lèrgic, la del ple de l’hivern era una carraspera que l’abofegava, i que li feia confondre l’olfacte amb el gust i amb l’oïda. La confusió arribava a ser de tal magnitud que no sabia si no podia oldre perquè estava sord temporalment o perquè la gola li punxava en engolir la saliva. Quan parlava, baixet com solia, s’escoltava dins d’una cova que reverberava fins marejar-lo.
Això no era res comparat amb els constipats que agafava alguns estius. Amb l’arribada de la calor, era dels qui practicava el nudisme en la intimitat, amb les persianes abaixades, a mitja foscor. Aleshores, mentre encara no havia agafat el constipat estiuenc, olia intensament les olors més gratificants, i també d’altres que no ho eren tant.
A les ja clàssiques pudors d’aixelles i de peus, ell n’afegia matisos. La suor incipient, després d’una dutxa i especialment en companyia, es convertia per a ell en pur delit: res a veure amb la pudentina de la suada producte del viatge en cotxe sense aire condicionat i sotmés a l’implacable solana de l’asfalt revingut i en procés de sublimació.
Però de la suor i d’allò de “guanyar-se el pa amb el front”, ell només endevinava que era cosa dels futbolistes que solien rematar amb el cap. I d’altres autors ja s’han estés en detalls que, per obvis, no retraurem ací.
En els escassos moments de lucidesa olfactiva, allà pel principi de l’estiu, es posava desficiós, i ho olorava tot. No penseu en un ésser humà arrossegant-se per terra, amb el nas per davant, com un gos, vaja. No. Ell era dels qui es deixava sorprendre i esperava pacientment l’olor: de bon matí, en passar per davant del forn, o en obrir-se la porta de la cafeteria del cantó. També alenava intensament a prop del tub d’escapament d’aquell cotxe a punt de jubilar, fins a quasi col·locar-se, com diuen ara. El que més li agradava, però, era esperar el pas d’aquella joveneta o d’aquell jovençol que, amb la cara llavada i recent pentinats, li passaven pel costat. Aleshores tancava els ulls mentre els cabells aliens li voleiaven a frec de galta, olorava intensament... i prosseguia el camí amb imaginacions de vegades retorçudes. Alguna que altra vegada s’havia endut una bufetada perquè ficava el nas fins agredir la persona desconeguda. Olors agres, perfums barats,... fins i tot endevinava quin sabó, colònia, after shave o desodorant li colpia la pituïtària.
La seua memòria d’olors, en aplegar a la quarantena, era immensa. Els distints museus de la ciència que havia recorregut per tota Europa, en els seus apartats olfactius, s’havien convertit en poc més que un joc de nens. Tampoc els dels perfums, a la Camarga o on fóra, suportaven les seues inspiracions per molt de temps. Fins i tot havia pensat en donar la seua oloroteca a la ciència, però els processos de transferència d’informació d’aquest caire pràcticament ni havien començat, i aquest escrit no me l’havia plantejat amb els cànons de la ciència ficció.
Un dia, però, va notar un dolç flaire. No estava vora el barranc dels Algadins, si és el que estàveu pensant. No procedia del cel ni del sòl, ni de cap animal situat a la seua vora, ni de vegetal florit, ni de florit d’humitat, ni de sequedat intensa, ni de mòmia del Museo Egizzio de Torí.
Ni el número 5 amb què es vestia la Marilyn Monroe a les seues nits.
Ni l’encens del rector al voltant del taüt.
Delitós, desesperat per la novetat, olorava amunt, avall, arran de terra, en girar-se ràpidament o en moure’s lentament. Va encetar un caminar nerviós, s’aturava en sec... Que estrany! Aquella olor cada vegada més intensa se li havia enganxat per sota de la roba, de la pell... Aleshores se’n va adonar que es tractava de l’olor de la seua mort. A penes li va deixar temps per adonar-se’n i disfrutar de l’última olor de la seua col·lecció.
Va inspirar profundament i va tancar el flascó hermèticament.
11 d’agost de 2001
Estiu desficiós (II)-Vista
Lluís M. Segrelles
“Voyeur”. El vocabulari francés, refinat i millor adaptat a tot tipus de perversions, tenia la paraula exacta: “voyeur”. Ni “miró” ni “escodrinyador” n’acaben de donar el matís exacte, ni les connotacions explícitament sexuals del mot gal. Perquè a casa nostra sempre hi ha hagut, fins i tot com esport nacional, la velleta escodrinyadora de darrere la persiana, que fins i tot s’ofenia en ser descoberta, però a la qual resultava més que difícil traure els colors de cara.
Jaume era un “voyeur” amb totes les de la llei, encara que no en sabria dir amb exactitud quan i com se n’havia fet, perquè ell havia nascut amb els ulls clucs.
Ell, de sempre, s’havia fixat moltíssim en detalls de quadres famosos, que fins i tot els investigadors més agosarats havien passat per alt. Ell posseïa l’inútil mèrit d’haver comptat les bergades del “Crist de la columna” que Vicent Macip havia pintat, i que ara només s’hi podia veure a l’església d’Alba de Tormes, a les llunyanes terres de Salamanca. També detallà, sense errar-ne les dades, la quantitat de pèls que hi tenia la barba de Sant Joan de Ribera, per a la qual cosa havia perdut dies i dies al Col·legi del Corpus Christi de València, fins arribar a preocupar severament el vigilant que ben bé no entenia el motiu d’aquell desfici.
La cosa va començar a preocupar-lo quan, en observar atentament el quadre titulat “Amor compartit”, de l’alcoià Antoni Gisbert, el seu esguard no s’adreçava a les delicades mans de la bella donzella, ni a la seua cara blanquíssima i encisadora, ni molt menys a l’escot que anunciava uns pits delicadíssims i verges. Res d’això li cridava l’atenció. Només tenia ulls per endevinar, cosa per altra banda enormement dificultosa per nosaltres els profans, quin tipus d’alimentació tenien aquella temporada els pardalets, canaris i verderols segurament, de la daurada gàbia. Això, però, s’ho guarda com un secret.
Amb l’arribada de Sorolla i tota aquesta rècula preocupada pel color i la llum mediterrània, Jaume perdé l’interés per la pintura, acostumat com estava al figurativisme més furibund. De res li va servir tanta tela voleiant, ajustant-se als cossos femenins i seductors.
Va ser aleshores, mesos després de posar-se a viure a la finca verda del carrer Montcada, quan una nit d’insomni, amb la mirada mig lleganyosa per l’abús del café gelat que tant li agradava a l’estiu. Un raig de llum eixia de la finca d’enfront. Va observar, amb el got d’aigua fresca a la mà: una dona atrafegada acabava de deixar al bressol el nadó acabat de nàixer que tant de desfici estiuenc aportava a la llar. Unes palmadetes a l’esqueneta, un rotet i al bressol. La dona, madura però encara de carn turgent, començà, absent per al món, el ritual de torcar-se la suor i llavar-se el front, les galtes, el coll, l’esquena entresuada, les aixelles... fins que va apagar el llum. Jaume va perdre les lleganyes aquella nit, i el got d’aigua fresca li va servir per passar-se’l per tot el seu cos, en un intent desesperat de refredar la febre que l’envaïa, i que no l’abandonaria fins la tomba.
En arribar poqueta nit, deixava els amics, la nóvia, amb qualsevol excusa incomprensible per als qui el coneixien. Es recloïa a casa, amb un tros de pa, o pegant mossos a una sucosa poma, a espiar amb detall els moviments del veïnat d’enfront: quan no era la dona d’adés, era el solitari veí del sisé, que es gratava els collons sense contemplacions, fins el límit de perillar-ne la seua integritat, o la velleta que es llevava les ulleres, i després no sabia on havia deixat la dentadura postissa o un mocador. Fidel a la seua voluntat d’ajudar el pròxim, Jaume es quedava amb les ganes de fotre-li un crit i indicar la iaia on tenia el que havia perdut...
Tampoc se’n fugien de la seua malaltissa vigilància els xinesos acabats d’aplegar al país i amb qui un dia va coincidir fent fotocòpies, de les moltes que calen perquè les decisions absurdes dels governs d’ací no es puguen complir. Eren una família completa, amb un xicot adolescent i una germaneta amb trenes. I tots tenien cara, ulls, braços,... com els d’ací, vaja.
Al seu ull tampoc se’n fugia la veïna moderna i siliconada del cap del carrer que es despilotava cara a la lluna, fent com que no se n’adonava que el seu terrat estava més baixet que les finques col·lindants. Per a veure-li millor els mugrons i la pelussa púbica, Jaume va haver de tirar mà dels estalvis aconseguits a base de no eixir a fer-se un colpet amb els amics.
Un telescopi d’última generació li acostava, sense poder-ho palpar, la realitat de tot el barri, i d’alguna casa de l’horta. Imponent, pujava al terrat, fera vent, fred, ploguera o nevara, cosa que només va ocórrer una vegada mentre aquest cronista, des de la finca d’enfront, seguia les seues passes.
Una nit, Jaume va descobrir que els seus passos, que ell creia anònims, eren seguits per tot el veïnat. Primer va descobrir una cama de la veïna d’enfront, que alletava el fillet en la foscor, darrere la cortina engroguida. Després va veure que la velleta, que s’havia operat la miopia, es llepava mentre ell es despullava alegrement en la penombra... Fins i tot la veïna púbica se’l mirava dia i nit, feia per entropessar a totes hores amb ell: al forn, al mercat, canviava de vorera per deixar-li a prop la seua olor.
I, frustrat per haver-se dedicat a una activitat tan comuna, aquest “voyeur” de merda va començar a fixar la seua atenció a l’olor del món.
I va començar a llegir “El perfum”.
23 de juliol de 2001
“Voyeur”. El vocabulari francés, refinat i millor adaptat a tot tipus de perversions, tenia la paraula exacta: “voyeur”. Ni “miró” ni “escodrinyador” n’acaben de donar el matís exacte, ni les connotacions explícitament sexuals del mot gal. Perquè a casa nostra sempre hi ha hagut, fins i tot com esport nacional, la velleta escodrinyadora de darrere la persiana, que fins i tot s’ofenia en ser descoberta, però a la qual resultava més que difícil traure els colors de cara.
Jaume era un “voyeur” amb totes les de la llei, encara que no en sabria dir amb exactitud quan i com se n’havia fet, perquè ell havia nascut amb els ulls clucs.
Ell, de sempre, s’havia fixat moltíssim en detalls de quadres famosos, que fins i tot els investigadors més agosarats havien passat per alt. Ell posseïa l’inútil mèrit d’haver comptat les bergades del “Crist de la columna” que Vicent Macip havia pintat, i que ara només s’hi podia veure a l’església d’Alba de Tormes, a les llunyanes terres de Salamanca. També detallà, sense errar-ne les dades, la quantitat de pèls que hi tenia la barba de Sant Joan de Ribera, per a la qual cosa havia perdut dies i dies al Col·legi del Corpus Christi de València, fins arribar a preocupar severament el vigilant que ben bé no entenia el motiu d’aquell desfici.
La cosa va començar a preocupar-lo quan, en observar atentament el quadre titulat “Amor compartit”, de l’alcoià Antoni Gisbert, el seu esguard no s’adreçava a les delicades mans de la bella donzella, ni a la seua cara blanquíssima i encisadora, ni molt menys a l’escot que anunciava uns pits delicadíssims i verges. Res d’això li cridava l’atenció. Només tenia ulls per endevinar, cosa per altra banda enormement dificultosa per nosaltres els profans, quin tipus d’alimentació tenien aquella temporada els pardalets, canaris i verderols segurament, de la daurada gàbia. Això, però, s’ho guarda com un secret.
Amb l’arribada de Sorolla i tota aquesta rècula preocupada pel color i la llum mediterrània, Jaume perdé l’interés per la pintura, acostumat com estava al figurativisme més furibund. De res li va servir tanta tela voleiant, ajustant-se als cossos femenins i seductors.
Va ser aleshores, mesos després de posar-se a viure a la finca verda del carrer Montcada, quan una nit d’insomni, amb la mirada mig lleganyosa per l’abús del café gelat que tant li agradava a l’estiu. Un raig de llum eixia de la finca d’enfront. Va observar, amb el got d’aigua fresca a la mà: una dona atrafegada acabava de deixar al bressol el nadó acabat de nàixer que tant de desfici estiuenc aportava a la llar. Unes palmadetes a l’esqueneta, un rotet i al bressol. La dona, madura però encara de carn turgent, començà, absent per al món, el ritual de torcar-se la suor i llavar-se el front, les galtes, el coll, l’esquena entresuada, les aixelles... fins que va apagar el llum. Jaume va perdre les lleganyes aquella nit, i el got d’aigua fresca li va servir per passar-se’l per tot el seu cos, en un intent desesperat de refredar la febre que l’envaïa, i que no l’abandonaria fins la tomba.
En arribar poqueta nit, deixava els amics, la nóvia, amb qualsevol excusa incomprensible per als qui el coneixien. Es recloïa a casa, amb un tros de pa, o pegant mossos a una sucosa poma, a espiar amb detall els moviments del veïnat d’enfront: quan no era la dona d’adés, era el solitari veí del sisé, que es gratava els collons sense contemplacions, fins el límit de perillar-ne la seua integritat, o la velleta que es llevava les ulleres, i després no sabia on havia deixat la dentadura postissa o un mocador. Fidel a la seua voluntat d’ajudar el pròxim, Jaume es quedava amb les ganes de fotre-li un crit i indicar la iaia on tenia el que havia perdut...
Tampoc se’n fugien de la seua malaltissa vigilància els xinesos acabats d’aplegar al país i amb qui un dia va coincidir fent fotocòpies, de les moltes que calen perquè les decisions absurdes dels governs d’ací no es puguen complir. Eren una família completa, amb un xicot adolescent i una germaneta amb trenes. I tots tenien cara, ulls, braços,... com els d’ací, vaja.
Al seu ull tampoc se’n fugia la veïna moderna i siliconada del cap del carrer que es despilotava cara a la lluna, fent com que no se n’adonava que el seu terrat estava més baixet que les finques col·lindants. Per a veure-li millor els mugrons i la pelussa púbica, Jaume va haver de tirar mà dels estalvis aconseguits a base de no eixir a fer-se un colpet amb els amics.
Un telescopi d’última generació li acostava, sense poder-ho palpar, la realitat de tot el barri, i d’alguna casa de l’horta. Imponent, pujava al terrat, fera vent, fred, ploguera o nevara, cosa que només va ocórrer una vegada mentre aquest cronista, des de la finca d’enfront, seguia les seues passes.
Una nit, Jaume va descobrir que els seus passos, que ell creia anònims, eren seguits per tot el veïnat. Primer va descobrir una cama de la veïna d’enfront, que alletava el fillet en la foscor, darrere la cortina engroguida. Després va veure que la velleta, que s’havia operat la miopia, es llepava mentre ell es despullava alegrement en la penombra... Fins i tot la veïna púbica se’l mirava dia i nit, feia per entropessar a totes hores amb ell: al forn, al mercat, canviava de vorera per deixar-li a prop la seua olor.
I, frustrat per haver-se dedicat a una activitat tan comuna, aquest “voyeur” de merda va començar a fixar la seua atenció a l’olor del món.
I va començar a llegir “El perfum”.
23 de juliol de 2001
Estiu desficiós (I)- Oïda
Lluís M. Segrelles
Havia sigut músic, i encara que anava quedant-se sord, un rentat d’oïda l’estiu anterior l’havia deixat com nou.
Ara sí que ho podia escoltar tot: aquell acord de la “Pastoral” de Beethoven, aquella xucladeta de l’oboè enmig del piano de la banda en la seua actuació al Palau de la Música, el crit a mitja veu de la dona des de la cuina, a l’altra banda d’aquella casa gran i vella, les rialles còmplices dels xiquets quan preparaven alguna malifeta des de la cambra, el sospir de l’estimada després del gemec amorós...
I, enmig d’aquestes cavil·lacions sonores, va aplegar l’estiu. Sempre somniava amb recórrer de nit les tortuoses carreteres de la Vall, travessant barrancs, en solitud, en un viatge sense pressa des del cotxe, i escoltar el renoc de les granotes, ara reduït a un tènue sospir, ombra esfilagarsada d’aquell aldarull que els batracis muntaven nit rere nit al forcall dels rius d’Ontinyent i d’Albaida, davall dels ponts Llarg i Curt, o a l’assut de Benissuera, al riu Missena...
I va arribar l’estiu urbà i civilitzat.
Al mosquit que en el seu vol nocturn es llançava en picat sobre el Pearl Harbor del timpà, el va combatre amb aquell insecticida que s’evaporava des de l’endoll. Al corredor sorprés alguna nit en encendre el llum de la sorpresa a mitjanit, bona cosa de mata-panderoles garantit.
Res, però, tenia per combatre la pudor de porquera encara no aftosa, ni el soroll dels polígons industrials que proliferaven a la Terra Mítica sense cap control de saturació sonora per part de les anomenades “autoritats”, que no escoltaven el que les universitats afirmaven.
Res, però, podia fer diumenge de matí, quan, necessitat d’una prolongació del descans, per la disbauxa de dissabte, de la qual ens estalviaren detalls que res ens importen per al cas, havia de suportar el “Yo quiero bailar toda la noche” d’aquell veí de la finca d’enfront que s’entossudia en transmetre la bona nova de la cançó de l’estiu. Res podia fer a la piscina pública quan connectaven amb la ràdio del poble i tornaven a bramar Sònia i Eustàquia amb la mateixa murga.
Res podia fer en entrar al bar i no poder entendre’s amb el cambrer perquè la televisió, i l’escarot dels futbolers, que prosseguien la festa amb masclets o trabucs, fins que van protestar els de la Colla de Campaners, sempre preocupats total per quatre pedres que qualsevol dia qualsevol excavadora farà com que no volia i farà caure.
Res no podia fer contra aquell jovençol motoritzat que avançava a tan poca velocitat cada nit que donaven ganes de fer una col·lecta entre els motooients del veïnat, i comprar-li un patinet que fóra un poc més silenciós.
Una nit, però, quan ja s’havia quedat sord, va decidir passar a l’acció i dedicar-se des de la seua disfressa d’oïda maltractada a maltractar amb tot el soroll del silenci les ments dels agressors. I aqueixos sons els aplegaven insuportablement, no pel timpà, sinó per les vibracions del cos. Tremolaven quan el veien girar per la cantonada, fins que les autoritats ara sí autoritàries el condemnaren per insociable.
A mi, tota aquesta història m’ha arribat d’oïda. Em sentiu?
17 de juliol de 2001
Havia sigut músic, i encara que anava quedant-se sord, un rentat d’oïda l’estiu anterior l’havia deixat com nou.
Ara sí que ho podia escoltar tot: aquell acord de la “Pastoral” de Beethoven, aquella xucladeta de l’oboè enmig del piano de la banda en la seua actuació al Palau de la Música, el crit a mitja veu de la dona des de la cuina, a l’altra banda d’aquella casa gran i vella, les rialles còmplices dels xiquets quan preparaven alguna malifeta des de la cambra, el sospir de l’estimada després del gemec amorós...
I, enmig d’aquestes cavil·lacions sonores, va aplegar l’estiu. Sempre somniava amb recórrer de nit les tortuoses carreteres de la Vall, travessant barrancs, en solitud, en un viatge sense pressa des del cotxe, i escoltar el renoc de les granotes, ara reduït a un tènue sospir, ombra esfilagarsada d’aquell aldarull que els batracis muntaven nit rere nit al forcall dels rius d’Ontinyent i d’Albaida, davall dels ponts Llarg i Curt, o a l’assut de Benissuera, al riu Missena...
I va arribar l’estiu urbà i civilitzat.
Al mosquit que en el seu vol nocturn es llançava en picat sobre el Pearl Harbor del timpà, el va combatre amb aquell insecticida que s’evaporava des de l’endoll. Al corredor sorprés alguna nit en encendre el llum de la sorpresa a mitjanit, bona cosa de mata-panderoles garantit.
Res, però, tenia per combatre la pudor de porquera encara no aftosa, ni el soroll dels polígons industrials que proliferaven a la Terra Mítica sense cap control de saturació sonora per part de les anomenades “autoritats”, que no escoltaven el que les universitats afirmaven.
Res, però, podia fer diumenge de matí, quan, necessitat d’una prolongació del descans, per la disbauxa de dissabte, de la qual ens estalviaren detalls que res ens importen per al cas, havia de suportar el “Yo quiero bailar toda la noche” d’aquell veí de la finca d’enfront que s’entossudia en transmetre la bona nova de la cançó de l’estiu. Res podia fer a la piscina pública quan connectaven amb la ràdio del poble i tornaven a bramar Sònia i Eustàquia amb la mateixa murga.
Res podia fer en entrar al bar i no poder entendre’s amb el cambrer perquè la televisió, i l’escarot dels futbolers, que prosseguien la festa amb masclets o trabucs, fins que van protestar els de la Colla de Campaners, sempre preocupats total per quatre pedres que qualsevol dia qualsevol excavadora farà com que no volia i farà caure.
Res no podia fer contra aquell jovençol motoritzat que avançava a tan poca velocitat cada nit que donaven ganes de fer una col·lecta entre els motooients del veïnat, i comprar-li un patinet que fóra un poc més silenciós.
Una nit, però, quan ja s’havia quedat sord, va decidir passar a l’acció i dedicar-se des de la seua disfressa d’oïda maltractada a maltractar amb tot el soroll del silenci les ments dels agressors. I aqueixos sons els aplegaven insuportablement, no pel timpà, sinó per les vibracions del cos. Tremolaven quan el veien girar per la cantonada, fins que les autoritats ara sí autoritàries el condemnaren per insociable.
A mi, tota aquesta història m’ha arribat d’oïda. Em sentiu?
17 de juliol de 2001
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
