Estiu desficiós (I)- Oïda

Lluís M. Segrelles



Havia sigut músic, i encara que anava quedant-se sord, un rentat d’oïda l’estiu anterior l’havia deixat com nou.
Ara sí que ho podia escoltar tot: aquell acord de la “Pastoral” de Beethoven, aquella xucladeta de l’oboè enmig del piano de la banda en la seua actuació al Palau de la Música, el crit a mitja veu de la dona des de la cuina, a l’altra banda d’aquella casa gran i vella, les rialles còmplices dels xiquets quan preparaven alguna malifeta des de la cambra, el sospir de l’estimada després del gemec amorós...
I, enmig d’aquestes cavil·lacions sonores, va aplegar l’estiu. Sempre somniava amb recórrer de nit les tortuoses carreteres de la Vall, travessant barrancs, en solitud, en un viatge sense pressa des del cotxe, i escoltar el renoc de les granotes, ara reduït a un tènue sospir, ombra esfilagarsada d’aquell aldarull que els batracis muntaven nit rere nit al forcall dels rius d’Ontinyent i d’Albaida, davall dels ponts Llarg i Curt, o a l’assut de Benissuera, al riu Missena...
I va arribar l’estiu urbà i civilitzat.
Al mosquit que en el seu vol nocturn es llançava en picat sobre el Pearl Harbor del timpà, el va combatre amb aquell insecticida que s’evaporava des de l’endoll. Al corredor sorprés alguna nit en encendre el llum de la sorpresa a mitjanit, bona cosa de mata-panderoles garantit.
Res, però, tenia per combatre la pudor de porquera encara no aftosa, ni el soroll dels polígons industrials que proliferaven a la Terra Mítica sense cap control de saturació sonora per part de les anomenades “autoritats”, que no escoltaven el que les universitats afirmaven.
Res, però, podia fer diumenge de matí, quan, necessitat d’una prolongació del descans, per la disbauxa de dissabte, de la qual ens estalviaren detalls que res ens importen per al cas, havia de suportar el “Yo quiero bailar toda la noche” d’aquell veí de la finca d’enfront que s’entossudia en transmetre la bona nova de la cançó de l’estiu. Res podia fer a la piscina pública quan connectaven amb la ràdio del poble i tornaven a bramar Sònia i Eustàquia amb la mateixa murga.
Res podia fer en entrar al bar i no poder entendre’s amb el cambrer perquè la televisió, i l’escarot dels futbolers, que prosseguien la festa amb masclets o trabucs, fins que van protestar els de la Colla de Campaners, sempre preocupats total per quatre pedres que qualsevol dia qualsevol excavadora farà com que no volia i farà caure.
Res no podia fer contra aquell jovençol motoritzat que avançava a tan poca velocitat cada nit que donaven ganes de fer una col·lecta entre els motooients del veïnat, i comprar-li un patinet que fóra un poc més silenciós.
Una nit, però, quan ja s’havia quedat sord, va decidir passar a l’acció i dedicar-se des de la seua disfressa d’oïda maltractada a maltractar amb tot el soroll del silenci les ments dels agressors. I aqueixos sons els aplegaven insuportablement, no pel timpà, sinó per les vibracions del cos. Tremolaven quan el veien girar per la cantonada, fins que les autoritats ara sí autoritàries el condemnaren per insociable.
A mi, tota aquesta història m’ha arribat d’oïda. Em sentiu?

17 de juliol de 2001