dissabte, 28 de juliol de 2007

Estiu desficiós (III)-Olfacte

Lluís M. Segrelles


Patia de constipats ben sovint. Sa mare, mentre l’alletava, ja ho deia: “que no se m’ha constipat aquest xiquet una altra vegada, la preciositat de la casa”. Efectivament, la preciositat de la casa es constipava. I, si a les primaveres, tant la d’estiu com la d’hivern, hi havia un component al·lèrgic, la del ple de l’hivern era una carraspera que l’abofegava, i que li feia confondre l’olfacte amb el gust i amb l’oïda. La confusió arribava a ser de tal magnitud que no sabia si no podia oldre perquè estava sord temporalment o perquè la gola li punxava en engolir la saliva. Quan parlava, baixet com solia, s’escoltava dins d’una cova que reverberava fins marejar-lo.
Això no era res comparat amb els constipats que agafava alguns estius. Amb l’arribada de la calor, era dels qui practicava el nudisme en la intimitat, amb les persianes abaixades, a mitja foscor. Aleshores, mentre encara no havia agafat el constipat estiuenc, olia intensament les olors més gratificants, i també d’altres que no ho eren tant.
A les ja clàssiques pudors d’aixelles i de peus, ell n’afegia matisos. La suor incipient, després d’una dutxa i especialment en companyia, es convertia per a ell en pur delit: res a veure amb la pudentina de la suada producte del viatge en cotxe sense aire condicionat i sotmés a l’implacable solana de l’asfalt revingut i en procés de sublimació.
Però de la suor i d’allò de “guanyar-se el pa amb el front”, ell només endevinava que era cosa dels futbolistes que solien rematar amb el cap. I d’altres autors ja s’han estés en detalls que, per obvis, no retraurem ací.
En els escassos moments de lucidesa olfactiva, allà pel principi de l’estiu, es posava desficiós, i ho olorava tot. No penseu en un ésser humà arrossegant-se per terra, amb el nas per davant, com un gos, vaja. No. Ell era dels qui es deixava sorprendre i esperava pacientment l’olor: de bon matí, en passar per davant del forn, o en obrir-se la porta de la cafeteria del cantó. També alenava intensament a prop del tub d’escapament d’aquell cotxe a punt de jubilar, fins a quasi col·locar-se, com diuen ara. El que més li agradava, però, era esperar el pas d’aquella joveneta o d’aquell jovençol que, amb la cara llavada i recent pentinats, li passaven pel costat. Aleshores tancava els ulls mentre els cabells aliens li voleiaven a frec de galta, olorava intensament... i prosseguia el camí amb imaginacions de vegades retorçudes. Alguna que altra vegada s’havia endut una bufetada perquè ficava el nas fins agredir la persona desconeguda. Olors agres, perfums barats,... fins i tot endevinava quin sabó, colònia, after shave o desodorant li colpia la pituïtària.
La seua memòria d’olors, en aplegar a la quarantena, era immensa. Els distints museus de la ciència que havia recorregut per tota Europa, en els seus apartats olfactius, s’havien convertit en poc més que un joc de nens. Tampoc els dels perfums, a la Camarga o on fóra, suportaven les seues inspiracions per molt de temps. Fins i tot havia pensat en donar la seua oloroteca a la ciència, però els processos de transferència d’informació d’aquest caire pràcticament ni havien començat, i aquest escrit no me l’havia plantejat amb els cànons de la ciència ficció.
Un dia, però, va notar un dolç flaire. No estava vora el barranc dels Algadins, si és el que estàveu pensant. No procedia del cel ni del sòl, ni de cap animal situat a la seua vora, ni de vegetal florit, ni de florit d’humitat, ni de sequedat intensa, ni de mòmia del Museo Egizzio de Torí.
Ni el número 5 amb què es vestia la Marilyn Monroe a les seues nits.
Ni l’encens del rector al voltant del taüt.
Delitós, desesperat per la novetat, olorava amunt, avall, arran de terra, en girar-se ràpidament o en moure’s lentament. Va encetar un caminar nerviós, s’aturava en sec... Que estrany! Aquella olor cada vegada més intensa se li havia enganxat per sota de la roba, de la pell... Aleshores se’n va adonar que es tractava de l’olor de la seua mort. A penes li va deixar temps per adonar-se’n i disfrutar de l’última olor de la seua col·lecció.
Va inspirar profundament i va tancar el flascó hermèticament.

11 d’agost de 2001

Cap comentari: