dissabte, 28 de juliol de 2007

Estiu desficiós (II)-Vista

Lluís M. Segrelles



“Voyeur”. El vocabulari francés, refinat i millor adaptat a tot tipus de perversions, tenia la paraula exacta: “voyeur”. Ni “miró” ni “escodrinyador” n’acaben de donar el matís exacte, ni les connotacions explícitament sexuals del mot gal. Perquè a casa nostra sempre hi ha hagut, fins i tot com esport nacional, la velleta escodrinyadora de darrere la persiana, que fins i tot s’ofenia en ser descoberta, però a la qual resultava més que difícil traure els colors de cara.
Jaume era un “voyeur” amb totes les de la llei, encara que no en sabria dir amb exactitud quan i com se n’havia fet, perquè ell havia nascut amb els ulls clucs.
Ell, de sempre, s’havia fixat moltíssim en detalls de quadres famosos, que fins i tot els investigadors més agosarats havien passat per alt. Ell posseïa l’inútil mèrit d’haver comptat les bergades del “Crist de la columna” que Vicent Macip havia pintat, i que ara només s’hi podia veure a l’església d’Alba de Tormes, a les llunyanes terres de Salamanca. També detallà, sense errar-ne les dades, la quantitat de pèls que hi tenia la barba de Sant Joan de Ribera, per a la qual cosa havia perdut dies i dies al Col·legi del Corpus Christi de València, fins arribar a preocupar severament el vigilant que ben bé no entenia el motiu d’aquell desfici.
La cosa va començar a preocupar-lo quan, en observar atentament el quadre titulat “Amor compartit”, de l’alcoià Antoni Gisbert, el seu esguard no s’adreçava a les delicades mans de la bella donzella, ni a la seua cara blanquíssima i encisadora, ni molt menys a l’escot que anunciava uns pits delicadíssims i verges. Res d’això li cridava l’atenció. Només tenia ulls per endevinar, cosa per altra banda enormement dificultosa per nosaltres els profans, quin tipus d’alimentació tenien aquella temporada els pardalets, canaris i verderols segurament, de la daurada gàbia. Això, però, s’ho guarda com un secret.
Amb l’arribada de Sorolla i tota aquesta rècula preocupada pel color i la llum mediterrània, Jaume perdé l’interés per la pintura, acostumat com estava al figurativisme més furibund. De res li va servir tanta tela voleiant, ajustant-se als cossos femenins i seductors.
Va ser aleshores, mesos després de posar-se a viure a la finca verda del carrer Montcada, quan una nit d’insomni, amb la mirada mig lleganyosa per l’abús del café gelat que tant li agradava a l’estiu. Un raig de llum eixia de la finca d’enfront. Va observar, amb el got d’aigua fresca a la mà: una dona atrafegada acabava de deixar al bressol el nadó acabat de nàixer que tant de desfici estiuenc aportava a la llar. Unes palmadetes a l’esqueneta, un rotet i al bressol. La dona, madura però encara de carn turgent, començà, absent per al món, el ritual de torcar-se la suor i llavar-se el front, les galtes, el coll, l’esquena entresuada, les aixelles... fins que va apagar el llum. Jaume va perdre les lleganyes aquella nit, i el got d’aigua fresca li va servir per passar-se’l per tot el seu cos, en un intent desesperat de refredar la febre que l’envaïa, i que no l’abandonaria fins la tomba.
En arribar poqueta nit, deixava els amics, la nóvia, amb qualsevol excusa incomprensible per als qui el coneixien. Es recloïa a casa, amb un tros de pa, o pegant mossos a una sucosa poma, a espiar amb detall els moviments del veïnat d’enfront: quan no era la dona d’adés, era el solitari veí del sisé, que es gratava els collons sense contemplacions, fins el límit de perillar-ne la seua integritat, o la velleta que es llevava les ulleres, i després no sabia on havia deixat la dentadura postissa o un mocador. Fidel a la seua voluntat d’ajudar el pròxim, Jaume es quedava amb les ganes de fotre-li un crit i indicar la iaia on tenia el que havia perdut...
Tampoc se’n fugien de la seua malaltissa vigilància els xinesos acabats d’aplegar al país i amb qui un dia va coincidir fent fotocòpies, de les moltes que calen perquè les decisions absurdes dels governs d’ací no es puguen complir. Eren una família completa, amb un xicot adolescent i una germaneta amb trenes. I tots tenien cara, ulls, braços,... com els d’ací, vaja.
Al seu ull tampoc se’n fugia la veïna moderna i siliconada del cap del carrer que es despilotava cara a la lluna, fent com que no se n’adonava que el seu terrat estava més baixet que les finques col·lindants. Per a veure-li millor els mugrons i la pelussa púbica, Jaume va haver de tirar mà dels estalvis aconseguits a base de no eixir a fer-se un colpet amb els amics.
Un telescopi d’última generació li acostava, sense poder-ho palpar, la realitat de tot el barri, i d’alguna casa de l’horta. Imponent, pujava al terrat, fera vent, fred, ploguera o nevara, cosa que només va ocórrer una vegada mentre aquest cronista, des de la finca d’enfront, seguia les seues passes.
Una nit, Jaume va descobrir que els seus passos, que ell creia anònims, eren seguits per tot el veïnat. Primer va descobrir una cama de la veïna d’enfront, que alletava el fillet en la foscor, darrere la cortina engroguida. Després va veure que la velleta, que s’havia operat la miopia, es llepava mentre ell es despullava alegrement en la penombra... Fins i tot la veïna púbica se’l mirava dia i nit, feia per entropessar a totes hores amb ell: al forn, al mercat, canviava de vorera per deixar-li a prop la seua olor.
I, frustrat per haver-se dedicat a una activitat tan comuna, aquest “voyeur” de merda va començar a fixar la seua atenció a l’olor del món.
I va començar a llegir “El perfum”.

23 de juliol de 2001

Cap comentari: