dissabte, 28 de juliol de 2007

Estiu desficiós (V)- Tacte

Lluís M. Segrelles


Aquella dona brutal, masclista, quan pensava en el plaer sexual, pensava només en la penetració.
Aquell home, educat i sensible, no parlava per no ofendre, i estenia la roba interior al terrat de matinada.
Ambdós, contraposats al món que els havia tocat viure, havien d’amagar el fet de ser tàctilment diferents a la mitjana. Només una coincidència de les fades del destí va fer que les seues pells es posaren en contacte. Un contacte involuntari, no desitjat, però que els va capgirar els seus móns. Ella s’havia fet una ferida de certa importància, fent de manobre, a la cuixa dreta. Ell era el metge que la guarí. En posar-li les mans tèbies i suaus a la cuixa moreno bancal, ambdues pells es reconegueren, prengueren vida, i recordaren d’on venien i perquè hi eren.
Aquelles pells tan diferents quedaren per a eixir un dia qualsevol a un cine qualsevol. Nit rere nit, anaren reconeixent-se: l’insensible taló d’Aquiles remugà, perquè no volia sotracs en la seua estabilitat de tendó; els llavis i les puntes dels dits de les mans aplaudiren la iniciativa; les aixelles, l’entrecuix i el coll alenaren profundament en un intent desesperat de contenir l’excitació que els amerava. Els cabells, les celles i d’altres zones més piloses esperaven amb atenció l’hora d’actuar, si calia.
La música de fons -d’Eric Satie, de “The english patient”, o “L’Hivern” de George Winston- feia que les pells s’arrupiren esborronades en una espera desitjada i continguda alhora. La pell neta i humida de la dutxa donava a poc a poc lloc a una obertura de porus de bat a bat, que feia sumar la suor lentament i posant-la a disposició de la pell d’enfront.
La llum, de ciris per supost, donava un color semblant a les faroles amb bombetes que tan estalvien i que dóna un aspecte groguent als centres urbans dels nostres pobles amb ajuntaments previsors i estalviadors. Amb l’avantatge de no estar sotmesos als apagons de les hidroelèctriques xantatgistes.
Cireres amb gel picat i menta, cava a doll i xocolata negra i bombons de licors per escampar pertot arreu completaven el menú per a no eixir del llit en dos o tres dies.
Aquell cap de setmana va nevar a la vall i a la muntanya, i les previsions del militar de la RAI anunciaven més moguda.
Ella, que encara no havia dit ni pruna, va dir: “quan pose els dits sobre la teua pell, arriba un moment en què m’acarones”. Ell, que no volia trencar l’encant màgic del moment i que estava un poc com una rella a causa de sentir tots els dies Laura Pausini i Mónica Naranjo a tota virolla, va contestar: “eh?”.
Ells no ho sabien, però les seues pells, en constatar la intromissió oral, havien decidit encetar els papers del divorci, i ja pensaven en anar a comprar el diari abans que tancara el quiosc.

24 d’agost de 2001

Cap comentari: