Estiu desficiós (IV)- Gust

Lluís M. Segrelles


“El gust és meu” solia contestar. Aquesta expressió, que havia aprés com a nota de bona educació, posada en els seus llavis es convertia en una combinació de plaer, ben sovint compartit per l’oient. Inevitable resultava, doncs, en oir-lo parlar amb aquella veu dolceta, una exacerbada segregació de saliva i predisposició al tast que provocaria l’enveja del gos de Paulov en oir la campaneta de l’experiment, i més encara de la filla del científic, que les males llengües asseguren que va arribar a patir més gana que el gos.
No ens distraguem, si us ve de gust, però, dels fets i observacions que ens ocupen.
El fet ben cert és que en època laboral, s’alçava cada matí amb un gustatxo de boca que li anunciava l’obligació del treball. L’únic que n’havia tret de profit d’aquell gustatxo era un consell del seu iaio que, en posar-lo en pràctica, li havia donat bon resultat. Veureu: hi ha qui cria pigues, però a la seua família, vés per on, hi tenien una certa tendència a omplir-se el cos de fics. Els haureu vist: una boleta de carn crescuda, unida a la pell per un filet. Res a veure amb les verrugues, que donen no-sé-què.
El seu avi els havia aconsellat que, en aparéixer un fic, a untar-lo amb saliva dejuna, i a prémer-lo i retòrcer-lo entre els dits, com jugant. I, passats uns dies de repetir l’operació, els fics s’assecaven i queien. Quin gust en fer-los desaparéixer! Us heu quedat a gust?
Doncs bé, aquell gustatxo empastrós que ben enjorn li anunciava el dia laboral, s’acabava, com un rellotge, en prendre’s mig gotet -ni un ni dos, mig- de suc de taronja.
Després venia la llet, que li deixava als pocs minuts la boca en vies de pudir... I l’inevitable llavada de dents i boca, que li deixava l’alè fresc com una rosa, menta o fluor, depenent del dentifrici que emprara en aquell moment. Per cert, les cremes infantils, amb gust a maduixa o semblants, li deixaven la boca aspra, i, ben sovint necessitava recórrer a un segon rentat, fins fer-se sang a les genives, com havia oït que calia fer al curset pràctic d’higiene de la tardor passada.
Al llarg del dia menjava de tot, dolç i salat, àcid i lleugeramennt amarg, i només se li resistia el cogombre tallat en rodanxes, que ho empudegava tot del seu sabor insípid, com sempre l’havia preparat sa mare per a les ensalades. Només hi havia dues maneres d’acceptar el cogombre: ben desfetet al deliciós gaspatxo andalús que li preparava la dona, i la versió cubana de les rodanxes, untades amb vinagre, sal i sucre, que només l’havia tastada quan un amic seu els va preparar un menú caribeny per a caure espaterrat de gust.
La veritat és que Àngela l’havia conquistat pel gust: amb aquells plats exquisits de la seua Camarga nadiua, adobats amb romer, timó, alfàbega i les mil herbes del menjar provençal. Sols després d’haver-li tastat milanta menjars va alçar la vista del plat, i va caure en com era de bella l’amiga, per a, després, més endavant, llepar-li la pell, tota la pell del cos, en estiu, en hivern, eixuta, humida, amb el lleuger gust a sal de la suor, amb la tènue flaire del cabell recent llavat i perfumat... La veritat és que feia gust, o siga, donava gust tant de plaer.
I ell, que, conforme anava fent-se major, anava perdent la vista i l’oïda, anava fent cada vegada més agut el seu sentit del gust. I, després de veure aquella pel·li japonesa (“Comer, beber, amar” crec que es deia), va decidir dedicar-se a la cuina, però als seus seixanta-i-tants complidets va tenir alguna dificultat per accedir a l’Escola d’Hostaleria de Castelló, on s’hi van mostrar reticents en acceptar aquell home, per si anava buscant jovenetes i tot això. El ben cert és que encara no hi havia aplegat el descens de la natalitat, i les aules estaven a rebentar.
Ara el podreu trobar al pati de sa casa, fent experiments de la nova cuina comarquescentralsana, fundada per ell.
Supose que, al cap i a la fi, amb tot açò se us haurà quedat un cert regust... ancestral diria jo.
I per això van inventar l’home (i la dona, clar) les infusions. Feu-les servir, amb aigua bullideta, i l’herba del vostre gust.
Salut!

17 d’agost de 2001